·CONVERSOS
______________________________________________________________________________________________
Encara que per decisions de voluntats i autoritats supremes que van més enllà de la comprensió dels mortals comuns i corrents, i per finalitats que aquests mateixos mortals mai no podrien arribar a concebre, els anomenats conversos (que en la història de la intolerància hispànica sempre eren musulmans i jueus) haurien estat vistos quasi sempre amb recel i malfiança.
No sols pels seus orígens, trets identitaris, adscripció de casta i funcions socials, així com per la religió de procedència ja deixada enrere, sinó també perquè la gent decidia que eren els culpables de les situacions d’infortuni, necessitat i marginació, que eren les que més sovintejaven, els conversos esdevingueren el boc expiatori apropiat sobre el qual abocar les frustracions i descarregar, així, el ressentiment i la ira contra ells. Qui millor que els conversos per dispensar-los aquestes atencions?
Convertits en centre d’atenció permanent de tothom i exhibidors d’estètiques, costums i rituals tradicionals que, com l’estel groc identificatori dels jueus dels gettos i els camps de concentració, eren el passaport directe a les dutxes de gas i els forns crematoris a mans dels nazis, la situació, en general, d’aquests homes i dones no hauria estat gens còmoda ni envejable. Més aviat hauria estat del tot insuportable.
Després, ni canviant de religió, ni de fidelitats, ni de pràctiques, ni d’estètica, els coversos deixaven de ser sospitosos a ulls de la gent. Per fer creible la seua conversió, redoblaven els esforços a fi de desmarcar-se dels seus antics modes de vida, formes i pensaments així com de justificar a ulls dels demés que ho eren amb autèntica convicció. D’ací la hipèrbole en que sempre s’han vist atrapats. Perquè no se’ls notara que havien estat practicants de la fe contrària ara havien d’aparéixer com a persones vehements i radicals en la defensa dels nous valors i creences. És el que els ha passat i els passa a polítics com Josep Piqué, a personatges com Albert Boadella, actor i director de teatre, a F.Savater, filòsof heterodoxe i contracultural i a Jon Juaristi, exetarra, director de l’Institut Cervantes.
Aquest darrer, per cert, que controla un pressupost de 8.000 milions de pessetes per divulgar la cultura espanyola (la castellana esclussivament, caldria dir, i amb els duros de tots els contribuents), ha recolçat la recent declaració del rei espanyol a prop de que el castellà no s’ha imposat mai per la força sinó que ha estat lliurement assumit com a instrument civilitzador i ha servit de lingua franca entre totes els parlants de les cultures amb els que ha contactat. ¿No és, el Jon Juaristi, un clar exemple del que acabem de dir i que no ha dubtat en mentir com un brètol per defensar la fe dels nous amos?
I els pagaments realitzats amb els Fons Reservats a l’organització de F.Savater, ¿no és una recompensa descarada per la defensa radical de les formes, les ideologies i les praxis de les que escrupulosament sempre havia abominat i atacat aquest filòsof contracultural i heterodox reconvertit a la nova fe?
Com és possible que aquests senyors que s’han passat la seua vida sospitant de les insidies de l’Estat espanyol i no únicament perquè era franquista, contra el qual han lluitat, fins i tot, aferrisadament, hagen oblidat tan ràpidament que allò que s’amaga darrere de l’Estat, de tot estat, no és una altra cosa que el poder i la força com per a que ara sucumbesquen davant hams com llibertat, constitució i democràcia que ell els hi llança?
És que si en nom de la democràcia una altra gent, com els bascos que lluiten per la seua pròpia, distintiva i democràtica nació, bandegen eixa constitució i eixa llibertat que el mateix Estat els ofereix, aleshores és que ja no mereixen cap consideració i l’única democràcia, l’única constitució i l’única llibertat que val és la que escridassa i els vomita damunt seu l’Estat? El reconeixement dels pobles a constituir la pròpia llibertat, la pròpia constitució, la pròpia democràcia no és un exercici legítim i un acte de llibertat que eixos pobles han de poder escollir?
Com és possible que Savater i tutti quanti s’hagen convertit en uns defensors acèrrims de l’Estat, del que sempre han abominat i combatut, i en canvi neguen, ara, en nom de la llibertat i la democràcia, el dret dels defensors de les altres nacions a la pròpia democràcia i les pròpies llibertats? El fet de ser un Estat democràtic és suficient com per tenir que acceptar-lo i deslegitimar altres opcions vàlides per aquells ciutadans d’eixe estat que no veuen satisfactòria ni imprescindible la seua articulació dins del mateix i volen –en un exercici de legítima llibertat- adquirir un poder complet sobre la seua terra, la pròpia comunitat i els propis assumptes, i pensen que aquest sols el poden portar a cap mitjançant un acte d’autoreconeixement de la pròpia sobirania dotant-se d’un Estat propi? I qui és ningú, com no paren de fer aquests i altres senyors, per a dir que això no toca, o no és legítim, o no és viable, o no és modern, o progressista, etc.?
No serà que aquests conversos han decidit jugar al cavall guanyador i abandonar l’opció legítima de molts pobles i nacions que volen administrar la pròpia sobirania, la seua democràcia i la seu llibertat amb unes pròpies regles del joc, amb una constitució pròpia? I si diuen que açò és una aventura, qui és ningú per prohibir-los-ho? En nom de què o quines coses? No serà, creiem, en nom de la fe dels conversos, preocupats com estan d’una banda de fer-se perdonar els orígens, i d’una altra, d’assegurar-se el futur personal, recompenses sucoses a banda, i el lloc de treball. El braç corruptor del poder que ara mateix fa un ús privatiu de l’Estat no para de fer estralls per enllà on estén els seus fètids tentacles.
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, 12/06/01