Tots els ametllers ja són florits
davant del mar brillant, fins a Mallorca.
Joan Maragall, Enllà
«Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, el sol i l’aire
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors...»
Així parla Maragall del temps que ara fa en la seva
poesia Les minves de gener. Afegeix:
«No sents una frisança?... Digues!
No et sents la primavera a les entranyes?»
Jo crec que aquests versos de don Joan —i els que
segueixen—, versos que posseeixen un pneuma viu i
una pell tensa, foren provocats pel memorable espectacle
de veure un dia, en ple hivern, els ametllers florits
en la llum de l’hivern jovenívol i en l’aire fresc
de menta.
No hi ha dos hiverns iguals. No hi ha sobretot dos
hiverns iguals en aquest país de l’Empordà, terra de
meteorologia abrupta marca de la desaforada lluita
dels elements. N’hi ha en què el fred sembla tenir
peresa. En altres, la seva procacitat és ofensiva. En tot
cas, si el fred bada i es descuida —si es descuida un
sol moment— els ametllers floreixen. És per això que
el moment de la florida dels ametllers és incert. No té
dia fix. La florida és la conseqüència d’un descuit, d’un
oblit momentani, d’un moment d’abandó. Si els miracles
altra cosa no són que una badada de la naturalesa,
el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle
més graciós i lleuger de la terra. És un miracle més
graciós com més arriscat es presenta, com més visible
és l’extemporaneïtat i audàcia de la florida. És quan
fa fred que els ametllers són una pura delícia. Quina
elegant sorpresa!
Ens trobem, doncs, en aquell moment de l’any tan
delicat que, en obrir una finestra i mirar a fora, apareix
la subtilesa d’un ametller rosat, extasiat, com un
vaporós enlluernament.
És en aquests instants que hom pot diferenciar els
matisos. Hi ha flors d’ametller de color de rosa; flors
de color blanca, flors amb una vaga resplendor
esgrogueïda de mantega fosa. Hi ha moltes classes
d’ametllers. Les flors d’ametller més donades al carmí no es
poden confondre ni amb les flors de les pomeres —les
flors de les pomeres, que converteixen Normandia en
un prodigiós jardí— ni amb la flor del presseguer. La
flor del presseguer és realment fascinadora: al moment
en què aquest arbre floreix, que és a la primavera, es
cobreix d’unes minúscules flors d’un raig evaporat,
pàl·lid, exsangüe, flors que segueixen les branques nues
de l’arbre com petits cucs de cristall transparent, d’una
puresa de transparència realment fascinadora. Així i
tot, cap flor no pot igualar la vaporositat aèria de la
flor de l’ametller. En aquest moment totes les riberes
del Mediterrani estan irisades pels ametllers en flor.
Tots els ametllers són ja florits davant del mar brillant,
fins a Mallorca... En l’arbre, aquesta flor, tant
si tendeix al blanc com al color de rosa, té uns pistils
minúsculs, com petites banyes de cargol, que, vistos de
quatre metres estant, semblen microscòpiques taques
negres, brillants com caps d’agulla. La qualitat dels
pètals, suau i carnosa al tacte, forma un teixit tan
delicat, d’un tacte tan lleuger, que la seva fugacitat, de tan
visible, té una cosa de tristesa. L’ombra que projecta
la flor en el sol hivernal és tenuíssima, és l’ombra
d’una ombra. La branca de l’ametller sobre la soca
arrugada i vella, per no dir decrèpita, agafa un aire
alat i sembla com suspesa en la llum extàtica del sol.
El baf acarminat que nimba el ram toca l’aire d’una
matisació rosada inconsútil, que es desfà en l’espai.
És com un esponjament d’una porositat medul·lar que
s’evapora en la llum tendra. És el miracle dels ametllers,
el teixit vegetal convertit en plaer per una audàcia de
la vida primigènia. Sobre les velles pedres del
país, moreres, torrades, degotejant la mel del sol dels
segles; sobre els gorets trencats per l’arada paterna,
que enquadren la gravetat de les velles masies; sobre
els sembrats que ara neixen tocats per les gelades
matutines; sobre els camps de faves d’orella dreta; sobre
verd acerat de les atzavares fibroses, els ametllers
són, en aquest temps, com una transfiguració de la
llum de la vida, com un desig amable de la sorda
naturalesa.
La gran novetat és aquesta: posar-se d’esquena al
gran foc de llenya; avançar cap a la porta, sentint en
els pòmuls la duresa metàl·lica del fred, i tenir la visió
sobtada, instantània, dels ametllers florits. Com
vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia
més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes.
Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la
calma de l’aire de la lluna plena. Tota forma és
l’alliberació de la tensió que l’ha construïda. Aquestes
llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals
posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades,
sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa
d’irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts
que fa una claror viva sobre els sembrats menuts —aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d’una manera plàcida i tranquil·la, són propícies a
la producció d’aquests misteris, a la distensió de les
forces cegues.
Aquests ametllers florits ens faran companyia uns
quants dies. Pocs dies. Aquestes curtes tardes suaus de
febrer, d’aire sec i viu, ondulades pel pas d’una mica
de vent, embadalides en la llum pueril i trencadissa de
l’any adolescent, amb el misteri verd de la germinació
tímida, amb la tendresa dilatada del blau del cel, amb
aquests petits núvols errabunds, d’una blancor de nata,
que es perdran en la llunyania de la nostra indiferència,
amb el lleonet jovenívol del sol bolcat sobre els sembrats
i sobre les herbes, amb la pètria solitud lineal de
les muntanyes de color de farigola, o cobertes de pins
tètrics —en aquestes tardes de la joventut de l’any,
aquests ametllers florits són com una ànsia imaginada
d’alguna forma paradisíaca debolida.
Per a comprendre la delicadesa entranyable de la
sensibilitat d’aquests teixits, s’han de veure els
ametllers sobre alguna extensió monstruosa i còsmica.
Un ametller en flor, sobre l’estúpida grandiositat del mar,
arriba a qualitats i delicadeses que no es poden
descriure. És com una pàgina de Mozart, del trist, jovenívol,
fugisser Mozart davant del descomunal bramul
de la naturalesa. Sobre les muntanyes gelades i mortes,
pura mineralogia, aquesta flor arriba a una gràcia gairebé
impertinent. Com el «David» del Verrocchio davant del
gegant de dimensions incomprensibles. Graciosos
ametllers que poseu sobre el món inhòspit i fred
una il·lusió de temperatura blana, gairebé malaltissa!
Què sou?, digueu-me! Sou un somni, un desig, un batec,
un anhel o una pura il·lusió de l’esperit?
Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia,
figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa
que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es
produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor
fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a
Sardenya, em robaven la cartera.
JOSEP PLA Les Hores (pgs 55-59)
Ed. Selecta, 1953.
autors