És sabut que la distinció entre llengua i dialecte no sempre és fàcil ni evident; per tal d'escatir tal distinció, a voltes cal combinar dades estrictament lingüístiques amb altres de caire històric, etnogràfic, etc. Ara bé: la realitat objectiva constituïda per aquesta dificultat és manipulable, com qualsevol altra realitat, mitjançant la vella tècnica de la veritat a mitges. En efecte: hi ha lingüistes "relativistes" especialitzats a defensar la tesi segons la qual la diferència entre llengua i dialecte fóra qüestió absolutament relativa i, al capdavall, subjectiva: tota llengua fóra un invent més o menys artificial elaborat per una elit diguem-ne "nacionalitzadora" (és a dir: "inventora" d'un fet nacional) a partir d'una mostra (aleatòria?) de parles populars que hom podria haver combinat altrament.

Aqueixa lectura irracionalista de la realitat a penes si és aplicable a casos reals; en la pràctica, allò que més s'hi assembla és l'obstinada incapacitat dels estats nacionalment opressors per a adonar-se de llur multinacionalitat (però fins i tot aquí tenim el cas d'una llengua ben real imposada per la força als al·lòfons amb clara intencionalitat lingüicida, i no pas cap koiné aleatòria de les parles incloses en el territori estatal, ni res per l'estil). En definitiva, es tracta d'una teoria que permet relativitzar la realitat etnolingüística i mirar cap a una altra banda (o sortir-se per la tangent) davant els casos de política lingüicida. Qualsevol lingüista sap (o té prou medis per a saber) que parles com el napolità, el sicilià o l'asturlleonès són sengles llengües (i no pas grups dialectals, etc.), i que allò que hom anomena "baixalemany" és el mateix que el neerlandès. Ara bé: si tot és relatiu... És clar que aquesta mena de diguem-ne "desconstruccions" difícilment seran aplicades a l'anglès, a l'italià, a l'espanyol o a l'alemany.

Un dels exemples favorits d'aquesta lingüística "relativista " és el cas del noruec, en la mesura en què podria ajudar a demostrar la hipòtesi, donant-s'hi com s'hi donen les bases objectivament necessàries (l'ambigüitat) per a bastir la veritat a mitges.

I és que el cas del noruec constitueix una de les qüestions lingüístiques pendents que causen major perplexitat, d'antuvi: una comunitat que s'autoproclama com a un sol poble noruec dotat d'una mateixa cultura noruega comuna i d'una mateixa consciència nacional, alhora es declara dual des del punt de vista lingüístic: tant pel que fa a la percepció popular com a la doctrina oficialment reconeguda per l'Estat, hi hauria "dues llengües noruegues", estretament emparentades però diferents entre si, amb l'agreujant que el límit entre ambdues no fóra primordialment territorial.

La lectura habitual que se'n fa és que ambdues "llengües" serien creacions de cercles intel·lectuals; creacions posteriorment assumides per les masses populars. L'absurditat del plantejament exigeix un breu examen que ens permeti entendre aquesta qüestió en termes racionals.

El noruec (norsk) és una llengua germànica, emparentada amb l'alemany, el neerlandès, l'anglès, el danès, el suec, l'islandès, etc. Pertany, particularment, al subgrup nòrdic (juntament amb danès, suec, islandès i feroès), i és fàcilmente intercomprensible amb el danès i el suec; de fet, força lingüistes tendeixen a pensar que danès, noruec i suec són dialectes d'una mateixa llengua nòrdica, i que llurs reconeixement i percepció generals com a llengües diferenciades es deuen, bàsicament, a la diferenciació entre autoconsciències territorials, a què s'haurien sumat les estructures estatals respectives.

En tot cas, el noruec té dues normatives estàndard, que oficialment són considerades com a llengües diferents:

- danonoruec, oficialment anomenat riksmål ('llengua del regne') fins al 1929, i d'ençà de llavors bokmål ('llengua dels llibres'). Aquesta codificació, basada en la parla de les grans ciutats i en els dialectes rurals de l'est, data d'inicis del segle XIX i és una forma de noruec molt influïda pel danès, a causa del llarg període de dominació danesa (segle XIV-1814).

- neonoruec, oficialmente anomenat landsmål ('llengua del país') fins al 1929, i d'ençà de llavors nynorsk ('neonoruec'). Aquesta codificació fue creada el 1848 pel filòleg Ivars Andreas Aasen a partir dels dialectes de la costa occidental i de l'interior muntanyós, els quals han conservat més fidelment les característiques del noruec originari.

És a dir: més que no "dues llengües", trobem, aquí, dues normatives estàndard diferents per a l'ús d'una mateixa comunitat lingüística; normatives l'ús de les quals, en la pràctica, està estrictament relacionat amb el territori, és a dir, amb les zones dialectals que forniren la base d'una i altra normatives. Que no es pot parlar pròpiament de "llengües" danonoruega i neonoruega ens ho demostra -comparatisme en mà- el dubte raonable que plana damunt la qualitat de llengua del noruec en si (així com del danès i del suec) ¹ .

No és especialment difícil entendre com s'arribà a aquesta dicotomia normativa. El 1814, en produir-se la separació estatal envers Dinamarca², s'engegà un important moviment patriòtic en pro de l'oficialitat del noruec. Com que no existia cap normativa noruega (l'oficialitat lingüística havia estat ocupada pel danès durant segles), calia elaborar-la a partir de zero. En aquell estadi històric, resultava inevitable que l'estàndard resultant es basés en la forma de noruec parlada per l'elit: un noruec carregat de dinamarquismes (o, com també hom defensa, un danès traspassat de norueguismes lèxics i, sobretot, fonètics). D'aquesta manera sorgí i fou consagrat el danonoruec. La norma neonoruega, en canvi, respondria al rebuig autoctonista d'aquest model per part de les regions menys afectades per la influència danesa (rebuig que es produeix, precisament, en ple període romàntic, caracteritzat a tot Europa per la reivindicació de la cultura popular, de les arrels històriques, etc.).

Sovint hom oblida que aquesta mena de conflicte no fou pas exclusiu de Noruega. Es produïa alhora a Suècia, on competien dues normatives sueques, conegudes com a landsmål i bokmål ³, parles del camperolat i de la noblesa, respectivament. En el cas suec hom arribà a una mena de fusió integradora entre ambdues variants, tal vegada (i és una mera hipòtesi) perquè la diferència era percebuda sobretot com a classista i no tant com a territorial, mentre que la normativa de l'elit sueca no arrossegava necessàriament l'estigma de diguem-ne estrangeritzant.

La lluita pel reconeixement del neonoruec fou prou llarga. Des del 1884, són oficials ambdues variants estàndard de la llengua noruega; totes dues són usades en l'administració i en els mitjans de comunicació. Des del 1892, cada municipi decideix quina de les dues variantes cal usar en l'ensenyament, i llavors l'altra és ensenyada com a assignatura. El danonoruec és la forma dominant, en ésser la pròpia de las grans ciutats, de les classes altes i, en definitiva, de les zones més poblades; l'usen els diaris i revistes principals, i és la normativa en què estudien el 80 % dels escolars.

Quant a la pretesa "extraterritorialitat" de les "dues llengües", es tracta d'una il·lusió òptica causada per la municipalització de l'oficialitat lingüística escolar: com que, en principi, és opcional adoptar una variant o altra en qualsevol punt del país, la base territorial de la qüestió resta desdibuixada, quan allò més probable és que la tria respongui a la proximitat entre normativa estàndard i parla popular (territorialment circumscrita, per definició).

Tant l'una com l'altra d'aquestes comunitats presenten consciència lingüística pròpia, diferenciada; llurs discrepàncies de normativa són percebudes com a demarcació de llengua (i oficialment reconegudes com a tal); i les tensions entre l'una comunitat i l'altra es plantegen, sociolingüísticament, en termes de conflicte (inter)lingüístic (en comptes d'intralingüístic). Emperò, molts analistes subratllen que la diferència es dóna merament en els usos escrits, mentre que la llengua col·loquial funciona com un continuum dialectal sense hiats; el problema és que els extrems territorials (insistim-hi: territorials) d'aquest continuum s'identifiquen amb una de les normatives i rebutgen l'altra.

El Consell de la Llengua Noruega és la màxima autoritat pel que fa a la normativa d'ambdues variants i als drets lingüístics dels parlants de l'una i de l'altra. Al llarg del segle hom ha adoptat diverses reformes ortogràfico-morfológiques (1907, 1917, 1938, 1959, 1981), sovint simultàniament en ambdues normatives, i en general amb l'objectiu de reduir-hi la distància; els intents de fusió completa (samnorsk 'pannoruec') han fracassat.

Notes

1 En aquest sentit, és il·lustratiu el cas paral·lel de l'escanià. Escània (extrem meridional de l'Estat suec) fou possessió danesa fins a mitjans segle XVII; i encara avui la parla del territori presenta elements danesos i suecs, de manera que hom discuteix si l'escanià és dialecte suec o dialecte danès, mentre d'altres el reivindiquen com a llengua. Vegeu, per exemple: "Scanian - Danish or Swedish?". EN: The Nordic FAQ [en línia] URL:http://www.lysator.liu.se/nordic/s cn/Scanian.html

2 Aquesta primera independència fou possible en el marc de les guerres napoleòniques. Emperò, la pressió internacional obligà Noruega a establir una unió dinàstica amb Suècia, marc en el qual Noruega conservà un autogovern interior progressivament ampliat. La independència definitiva fou proclamada el 26 d'octubre del 1905, per mitjans pacífics (malgrat la mobilització de l'exèrcit suec, cal dir-ho).

3 Vegeu: Fol, Jean-Jacques. Los países nórdicos : en los siglos XIX y XX. Barcelona : Labor, 1984. (Nueva Clío. La historia y sus problemas ; 48) En particular, la secció "La cuestión de las lenguas" (p. 61-69), amb el cas suec tractat en p. 62-64.

Bibliografia

A banda dels corresponents articles de bones enciclopèdies universals, podeu consultar:

Bull, Tove. "Current issues in official Norwegian language planning". New language planning newsletter, vol. 6, no. 2 (Dec. 1991), p. [1]-7.

Haugen, Einar; Markey, Thomas L. The Scandinavian languages : fifty years of linguistic research. The Hague ; Paris : Nouton, 1972.

Sobre la distinció entre llengua i dialecte, i sobre la probable identitat lingüística entre danès i noruec (sense referències al suec, però):

"What is a dialect?". EN: The sci.lang FAQ [en línia] URL: http://xochi.tezcat.com/~markros e/lang9.html#12

Estudi comparatiu entre danès, noruec i suec:

Holman, Eugene. The Scandinavian languages compared [en línia] URL: http://www.lysator.liu.se/nordic/scn/Northgermanic.html

Un informe oficial del Ministeri de Relacions Exteriors noruec sobre la qüestió de les "dues llengües":

Halvorsen, Eyvind Fjeld. Norway : small country with two written languages [en línia] URL: http://odin.dep.no/ud/nornytt/uda-315.html

Sobre la composició etnolingüística de l'Estat noruec (qüestió més àmplia de què no hem tractat):

"Norway". EN: Ethnologue [en línia] URL: http://www.sil.org/ethnologue/co untries/Norw.html

Sobre els aspectes tractats aquí -i molts d'altres- podeu navegar per la font d'on hem extret els enllaços segon i tercer; és una font summament recomanable per l'interès, l'amplitud i la qualitat:

Nordic FAQ [en línia] URL: http://www.lysator.liu.se/nordic/index.html

 

N'és permesa la reproducció tot indicant-ne la procedència.
Citació estàndard:

• LUPESCU, Ferran. "Dues llengües noruegues?". EN: Els documents de la Tertúlia [en línia]. 1997- .<http://www.oocities.org/Athens/Olympus/3197 /tert2.htm>. [Citat: dia, mes, any]