a) Es pot continuar dient que, en general, els prefixos van soldats al mot que modifiquen, i es poden suprimir algunes de les excepcions establertes, però s’han de mantenir les següents (que expliquem breument):

· el prefix no- ha de dur guionet, tant quan precedeix substantius (p.e., no-violència) com quan precedeix adjectius amb un significat consolidat (p.e., no-violent);

· el prefix ex-, tònic, també s’ha d’escriure forçosament amb guionet, perquè s’ha de distingir de la seqüència inicial ex àtona, molt freqüent (p.e.: ex-tractant / extracte; ex-animador / examinador, etc.), perquè cal evitar confusions (p.e.: ex-portador de sida amb exportador de sida, ex-ponent amb exponent, etc.), perquè cal evitar altres combinacions estranyes (p.e.: «exxa» per ex-xa, «exexiliat» per ex-exiliat, «exiugoslau» per ex-iugoslau, «exrival» per ex-rival, etc.), perquè sovint el prefix afecta no un mot sinó un sintagma (p.e.: ex-guàrdia civil, ex-alt càrrec, ex home de confiança, etc.). I perquè les altres llengües de cultura també escriuen ex- amb el guionet (així el francès, el portuguès i l’anglès) o fins i tot l’escriuen totalment separat del mot, com si fos un adverbi (cf. castellà i italià ex presidente, etc.);

· els prefixos tònics pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sots- també necessiten el guionet, perquè cal mantenir distincions fonètiques, evitar pronúncies errònies i prevenir confusions conceptuals. Exemples (contrastats o explicats): un autor pre-existencialista / la preexistència; pro-americà, pro-rus / procònsul, procrear; pseudo-profeta / pseudònim, pseudomorfisme (recompostos); quasi-simultaneïtat (la grafia quasisimultaneïtat, massa llarga, implica repetició de la mateixa síl·laba, sí, amb valor fonètic distint), sots-intendent (la grafia sotsintendent indueix a una pronúncia «sut-sin-ten-dent» o almenys «sot-sin-ten-dent»);

· el prefix arxi- demana igualment guionet perquè és important la distinció entre aquest prefix de tipus gramatical, significant més que¯ i sempre tònic (p.e., arxi-milionari), i l’homònim de tipus lexical, significant preeminència o superioritat i a vegades àton (p.e.: arxiduc, arxiprest o arxipreste);

b) Quant al prefix vice-, es pot acceptar, ja que ho vol l’acadèmia, la supressió del guionet, com solen fer el castellà i l’italià, perquè en la majoria de casos no presenta inconvenients (p.e.: vicepresident, vicedegà), però sabent que així ens separem del francès, del portuguès i de l’anglès (que hi usen el guionet) i que dificultem la lectura en casos com vicerector, vicesecretari. Sigui com sigui, s’ha de mantenir el signe quan el prefix va seguit de sintagma, com en vice-primer ministre, perquè altrament el prefix només afectaria el primer component del conjunt.

c) Quant a la resta de prefixos, encara que per regla general s’escriguin soldats, es poden escriure amb guionet en casos especials, tal com es fa en altres llengües. Exs.: propaganda anti-Castro, l’Europa post-Maastricht, etc. (davant de noms propis); bes-tia, per-iòdic (per a facilitar la lectura); re-crear (‘tornar a crear’), súper-ràpid (per a evitar la col·lisió de dues erres), etc.

· la de Fabra (inspirada en l’ús castellà, italià i portuguès), consistent a escriure’ls sempre soldats, sense guionet (p.e.: gastroenteritis, gastrointestinal, gastronomia, labiodental, labiovelarització, otorinolaringòleg, otoscopi);

· la de l’Enciclopèdia catalana i el Diccionari de medicina (inspirada en l’ús francès i anglès), consistent a escriure amb guionet els radicals coordinats (p.e.: gastro-enteritis, gastro-intestinal, làbio-dental, oto-rino-laringòleg) i soldats els radicals subordinats (p.e., gastronomia labiovelarització, otoscopi).

a) En primer lloc, que les noves normes semblen confondre un tipus de compostos pròpiament dits, que són els adjectius coordinats, amb els recompostos, perquè aquells, a vegades, prenen com a primer element una forma llatinitzant (terminada en o). Llavors, les noves normes, aplicant el criteri que hem vist sobre els recompostos, volen fer escriure aquells adjectius amb composició soldats, sense adonar-se que no són pròpiament recompostos, o bé confonent-los amb els adjectius coordinats que han donat origen a un concepte unitari, cas en què sí que es poden escriure enganxats. De fet, les llengües de cultura del nostre àmbit (com el castellà, l’italià, el francès, el portuguès, l’anglès, etc.) escriuen els adjectius coordinats amb guionet, com també hem fet sempre nosaltres, tant si el primer element termina en o com si termina d’una altra manera. Així es veu clar que es tracta d’adjectius lligats per un nexe copulatiu o relacional i es poden distingir dels conjunts de significat unitari. Exemples:

· cultural-econòmic (= cultural i econòmic), econòmico-cultural (= econòmic i cultural), econòmico-social, sòcio-econòmic, sòcio-polític, político-social;

· cooperació hispano-americana (= entre Espanya i Amèrica) / els països hispanoamericans (= de l’Amèrica espanyola); guerra franco-prussiana (= entre França i Prússia) / parlars francoprovençals (= d’una regió de transició entre el francès i el provençal);

· tractat sino-japonès o nipo-xinès, relacions anglo-franceses o franco-angleses o franco-britàniques, etc.

b) En segon lloc, hem de dir que les noves normes pateixen de la dèria de voler suprimir guionets tant sí com no. Únicament respecten el criteri fonètic, en aquest cas (o sia en el dels compostos pròpiament dits; en el cas dels compostos per prefixació i en els recompostos, fins i tot ignoren el criteri fonètic); concretament, admeten el guionet quan aquest facilita la lectura i en altres casos que fixen arbitràriament. Doncs bé, sense que puguem entrar ací en la casuística, que ocuparia massa espai, hem de dir que, en general, val més seguir la normativa tradicional o fabriana, la qual tenia en compte, ultra el factor fonètic (facilitar la lectura), altres factors; concretament:

· el factor morfològic (permetre la flexió de nombre o de gènere i nombre alhora, com en el cas de poca-vergonya, pl. poques-vergonyes);

· el factor sintàctico-semàntic (distinció entre formació irregular o paratesi i formació regular o síntesi, com en el cas de cap-gros, substantiu paratètic, i capgròs, adjectiu sintètic);

· el factor distintiu o fisiognòmic (ajudar a identificar els components originaris del compost, com en el cas de vist-i-plau, substantivació de la locució vist i plau).