Lluís Fornés
Monsenyor de Morella
i els càtars
valencians
Nosaltres som els vertaders cristians,
el papa és el porc
senglar de la selva:
hi ha dues esglésies, la
d’AMOR i la de
ROMA. Gireu
les paraules i veureu com
una és el contrari de l’altra.
Hi ha dues esglésies, una que fuig i perdona,
l’altra que persegueix i
crema. Trieu![1]
DEDICATÒRIA IN MEMORIAM
En els dies que em trobe
redactant est article,
m’he assabentat per la
publicació setmanal occitana La Setmana
que Jordi Ventura ens ha deixat.
Ad ell, que ha treballat
tant per la cultura comuna
i que ha investigat con
ningú el catarisme occità,
li dedique,
respectuosament i afectuosa, el present treball.
Abans
de començar
;
La revista Círculo Cero m’ha demanat escriure un article sobre el catarisme a terres valencianes per al seu primer número. I no puc negar-me, encara que siga només per l’immereixcut honor que em fan convidant-me a tan esplèndid part.
Val a dir d’entrada que no sóc un especialista en la matèria i, per
tant, probablement hauria de demanar perdó per l’atreviment. No obstant, sí que
m’interessa, i molt, fer patent que a terres valencianes hi ha hagut catarisme,
sobretot per allò que representa des del punt de vista socio-cultural, i per
tal motiu, em dispose a redactar el treball, el qual escric com un acte més
dins les realitzacions de la DÈCADA JAUME I que va començar el desembre ‘98 a Montpelhièr.
Pensem continuar fent actes de retrobament de la nostra cultura comuna durant
10 anys, fins al 2008. I
quedeu convidats tots i totes.
Els valencians hem de sentir-nos orgullosos del nostre passat perquè va ser magnífic, no només el nostre esplèndid Segle d’Or de la literatura i l’art valencians sinó de l’època immediatament anterior. La nostra cultura va començar l’ascens en començar la davallada de l’occitana. Ací es produiren els últims trobadors, o poetes en llengua occitana, Pere i Jaume March, Gilabert de Pròixita... i sobretot, Jordi de Sant Jordi, considerat pels especialistes lo darrer trobador. La nostra terra -terra d’acollida sempre- va ser el refugi dels últims càtars. Monsenyor de Morella, el càtar Belibaste, va ser l’últim perfecte cremat per la Inquisició. A les darreries del segle XIV i començaments del XV, sobre les cendres magistrals de la civilisació trobadoresca, començà l’època valenciana de més esplendor. El Regne de Valéncia va nàixer, per tant, en un bressol trobadoresc amb forta influència espiritual càtara. Cal recordar-ho perfectament. Són fets importantíssims que hem de guardar en la memòria i hem de fer passar a l’imaginari col.lectiu de tots els valencians i valencianes d’ara i del futur. En tenim l’obligació i el deure moral.
Sóc conscient que el meu treball, comparat amb l’abundant bibliografia que hi ha sobre el tema, resulta molt esquemàtic. Cal tindre en compte, no obstant, que la finalitat no és parlar del catarisme sinó fer una síntesi a fi de donar fe de l’existència dels càtars valencians que fins ara, desgraciadament i sorpresiva, no han sigut objecte d’estudi. Semblava que no hi havia càtars valencians, però en vàrem tindre moltíssims, i de documentats en tenim 20. Per què no ha interessat als especialistes un tema tan atraient? Com s’explica que el nostre gentilici no se cite internacionalment en parlar de catarisme? Sí que hi ha càtars a terres valencianes. Per què no coneix ningú el fet? Per què en els treballs dels especialistes a nivell internacional no compta el fet que l’últim perfecte càtar és valencià, si més no d’adopció? Se sentiran culpables de l’oblit els especialistes? Espere que sí, i que comencen a rectificar.
Va haver molts càtars a Valéncia, càtars valencians per tant, si atenem la nostra manera d’entendre el món actualment. “Valencians són tots aquells que viuen i treballen al país valencià”. Acceptada la premisa, a les nostres terres varen vindre un fum de càtars a repoblar-les en els primers anys de la Conquista, i la seua influència fa pensar que va ser important. Del present treball, tot i que ja he dit que no sóc més que un aficionat al tema, m’interessa sobretot obrir la porta. Confie que en vindran altres, especialistes, i faran el camí que cal fer. Espere.
Brevissima
introducció al catarisme
El catarisme és un moviment religiós que començà a tindre importància a terres occitanes i s’escampà per França, Itàlia, Alemanya i Anglaterra. Al costat sud dels Pirineus penetrà per la Vall d’Aran i Lleida al Regne de Valéncia. Encara que ells s’anomenaven simplement cristians, perquè estaven convençuts que els únics que seguien la fe de Crist eren ells, se’ls coneix també com albigesos i com càtars, nom que procedix del grec catharos que significa pur. Els seus precedents poden vindre d’una barreja doctrinal que beu de diverses fonts: gnosticisme, judeocristianisme, bogomilisme, etc. Diversos autors el veuen com una continuació del maniqueisme.
El catarisme va ser una religió popular, els primers que es convertien era el poble menut que s’identificava plenament amb aquells missatges de pau i fraternitat universals que predicaven, encara que també hi hagué senyors i personalitats de la burgesia emergent, així com diversos trobadors. Els càtars consideraven que el dimoni era el príncep de la terra, de la naturalesa, del món; Déu, en canvi, l’ésser bo i perfecte, era el creador del cel, del bé i de l’ànima. L’home pertanyia a ambdós mons i el seu cos corruptible era propietat de Satanàs, en canvi l’ànima venia de Déu. En morir, acudien a buscar les seues ànimes quaranta-huit àngels amb corones de pedres precioses.
Algunes
característiques i comportaments càtars
Els càtars s’anomenaven a si mateixos bons hòmens, pero també hi havia, concepte molt avançat per a l’època, bones dones. I en les òrdens càtares hi havia un nombre pràcticament igual de dones que d’hòmens.
Quan volien saber si l’interlocutor era pròxim a les creences càtares li preguntaven: “Tens enteniment del Bé?”
El rite del pa de la santa oració: A taula, amb tots els assistents de peu, després de resar dos parenostres, tallaven el pa d’un costat a l’altre en tantes seccions o llesques com comensals hi havia.
L’endura o “suïcidi” càtar suposava una renúncia a l’existència en la terra, lloc creat pel diable i, per tant, ple de maldats. Podria semblar una mena de suïcidi pero no ho era. Segons Rainier Saconi: “Quan un malalt no tenia forces ni per a dir el ‘Pater’, elegia el camí d’arribar a la mort per inanició abans que pecar. Per això sol.licitava, encara que fóra amb una veu quasi inaudible, que deixaren d’alimentar-lo.” [2]
El consolamentum era una espècie de baptisme o consol per als moribunds. Qualsevol pecador, pel fet de rebre el consolamentum, quedava lliure de pecat, sense haver de sotmetre’s a cap de penitència.
El melioramentum era un rite pel qual els creients demanaven al perfecte que els beneira i que pregara a Déu per ells. El perfecte es trobava a un costat d’un banc i els que volien demanar-lo a l’altre, s’inclinava un i demanava “la benedicció” agenollant-se junt al banc. El perfecte responia: “El Senyor vos beneïsca. Llavors, el que s’havia agenollat colpejava el banc amb les mans juntes, les besava, i així tres vegades. Fet això s’alçava i s’acostava al perfecte, posava una galta contra la d’ell, després l’altra contra l’altra del perfecte, i una tercera vegada la primera galta contra la galta del perfecte, i en acabant el besava.
Segons Sicre, el delator, li conten com “hereticaven” o cristianitzaven com hagueren dit els càtars. Posaven llençols blancs i llenceria neta en un banc i el que anava a convertir-se al catarisme s’asentava en un extrem del banc i el càtar a l’altre.[3] Llàstima que el delator diu que no recorda res més.
Els perfectes o directors espirituals de la comunitat no es casaven ni tenien contacte carnal. No menjaven carn; peix sí perquè en ser un animal que es cria dins l’aigua, els esperits malignes no arribaven a contaminar-lo.
Els càtars valencians depenien jeràrquicament d’Occitània. En aquells anys, ni els Pirineus ni les fronteres administratives varen impedir als càtars valencians aquella dependència dels centres occitans.
Una de les activitats a què es dedicaren especialment va ser el mercat de les teles, ocupació que, a més de fer-los guanyar-se la vida, els permetia entrar en contacte amb persones de diversos llocs a les quals podien adoctrinar fàcilment a través de la transacció comercial.
Sabem que al Regne de Valéncia varen vindre una gran quantitat de mercaders de teles en els anys de després de la Conquista. Quants d’aquells eren càtars? En varen vindre? Molts? Segons Robert Burns “els condemnats de la guerra civil albigesa del Llenguadoc foren manats a guerrejar a la ‘frontera’ valenciana.”[4] Quants?
Càtars
valencians
Des del mateix moment de la conquista de Valéncia vingueren càtars acompanyant Jaume I; aquell allau no pararia d’entrar a les noves terres conquistades durant els dos primers segles d’existència del nou Regne de Valéncia. Hi ha noms documentats tant del segle XIII com del XIV. Dels que vingueren amb Jaume I sabem que: “Ramon de Termes, pare de l’Oliver de Termes que fou tota la vida amic de Jaume I, era un càtar protector dels seus correligionaris”.[5] Com podem comprovar, Jaume I té amics entre els càtars. Veiem-ne uns quants més d’aquells que vingueren a Valéncia amb el rei.
Càtars documentats el
segle XIII
1.- HUG DE FENOLLET
“Pere de Saissac, vescomte de Fenollet i d’Illa, en 1262 seria condemnat i desenterrat per cremar les seves despulles pel delicte d’heretgia. Els seus descendents, que exerciren un paper tan preponderant en la història del regne de Mallorca, mai no reeixiren a salvar la memòria de Pere de Fenollet i de Saissac. El seu fill, Hug, que havia contribuït a la conquesta de Xàtiva -on avui encara existeix el poble de Lloocnou- (Lloc Nou d’En Fenollet) fou suspecte d’heretgia, però el salvà Jaume I”[6]
2.- ROBERT DE CASTELLROSSELLÓ
“Fou el més afortunat i el més coratjós de tots els càtars rossellonesos. Empresonat diverses vegades pels inquisidors, s’escapà i lluità contra d’ells des del seu castell estant. La seva comprensible rebel.lia motivà no menys que la intervenció del papa Gregori IX, del rei Jaume i del penitenciari papal sant Ramon de Penyafor. Finalment, pogué salvar la vida i la llibertat a canvi d’anar a lluitar tres anys contra els sarraïns de València”.[7]
3.- HUG DE SAISSAC
La GEC, parlant de l’extensió del catarisme cita: “la regió de Morella i les noves terres conquerides, en les quals havien intervingut senyors càtars com Hug de Saissac i Robert de Castellrosselló.”[8]
4.- GUILLEM DE SANT MELIÓ
“Els casos (de catarisme) a València ciutat deuen ésser més nombrosos del que hem sabut trobar.[9] Però un cas, que hem pogut seguir pas a pas, és d’una singular importància i ens dóna idea del que degué succeir.
“Es tracta d’un lleidetà que es deia Guillem de Sant Melió i degué ésser dels qui pagaren per ésser perdonats a Lleida, puix que aquell mateix any 1257 el seu germà Eimeric era empresonat per heretgia. L’any següent Guillem de Sant Melió era a València ciutat on feia préstecs al rei (Jaume I) per diverses quantitats. Ja sabem també que, en 1262, els afers de Guillem de Sant Melió li permeteren tornar a comprar al rei l’absolució del crim d’heretgia. Sis anys més tard, propietari dels molins del terme de València, Sant Melió havia deixat de ser ciutadà de Lleida i era valencià. Un document del 1271 ens revela que el rei li deu més quantitats i que Sant Melió s’ha casat amb Berenguera, filla del qui serà batle de València, Berenguer Dalmau”.[10]
Càtars documentats el
segle XIV[11]:
Es poden destacar els següents grups: Monsenyor de Morella i la seua companya Raimonda de Junac, la família Sicre, la família Mauri, la família Autier, i finalment, Raimond Isaura i Guilhaume de Sant Mateu.
5.- MONSENYOR DE MORELLA, GUILHAUME BELIBASTE
Monsenyor de Morella, com l’anomena el seu delator, Arnaut Sicre, era el perfecte, el director dels càtars valencians que s’havien afincat a Morella i Sant Mateu. El seu nom era Guilhaume Belibaste, pero en acceptar el catarisme prengué el nom de Pèire. Ell és l’últim perfecte càtar. Provenia d’una família de la burgesia acomodada de Cubières (Aude). Tota la família eren bons creients. Desenrotllà el seu ministeri en les terres valencianes del nord. Per a sobreviure feia cistelles. Vivia amb Raimonda de Junac. Va ser dut a Carcassona a finals d’agost de 1231. Va ser cremat en el castell de Vilaroja-Termenes (Aude) per l’arquebisbe de Narbona.
Cal dir que tots els perfectes de l’eslgésia de l’AMOR es dedicaven a alguna activitat per guanyar-se la vida, treballar el vímet, les teles, etc., cosa que apreciava el poble menut, a diferència dels rectors de l’església de ROMA que treballaven només en qüestions del seu ministeri.
6.-RAIMONDA DE JUNAC
Vingué de Junac i era la companya de Belibaste, monsenyor de Morella, amb el qual convivia. Evidentment no estaven casats ni tenien relacions carnals, com passava amb tots els perfectes. Pero el fet de viure en parella feia que el perfecte donara una sensació de normalitat de cara al poble i així s’evitaven les possibles sospites.
7.- ARNAUD SICRE
Son pare era de Tarascon. Sa mare, Sibilla den Balle (Batle), era d’Ax-les-Thermes, militant i probablement perfecta. Va morir en la foguera sense abjurar ni delatar ningú. Un dels seus fills, Pons, va ser perfecte. Arnaud es dedicà a la delació i a la captura de Belibaste a fi de recuperar la casa de sa mare. Amb tal finalitat va a Morella i Sant Mateu on es trobarà amb els càtars que hi vivien. El fet de ser fill de la bona dona Sibilla den Balle li facilitarà el contacte, i la simpatia, amb els cristians, com s’anomenaven ells, de les comarques valencianes del nord. Des que arriba a les comarques de Castelló manifesta el desig d’anar a la ciutat de Valéncia a trobar el seu germà.
8.- BERNARD SICRE
Germà del delator Arnaud Sicre, viu a Valéncia pero en arribar a buscar-lo Arnaud Sicre i Pèire Mauri que l’acompanya, ja no el poden trobar. Segons informacions imprecises sembla que se n’havia anat a Sicília, a la guerra.
9.- RAIMOND GUILHÈM
Arnaud Sicre va a sa casa de Valéncia a buscar el seu germà Bernard.
10.- PEIRE MAURI
Havia vingut de Montailhou i vivia a Sant Mateu. Era pastor. Es va convertir a partir de reflexionar sobre el comportament dels càtars amb què convivia. Va quedar fascinat pels bons hòmens i decidí acceptar la seua doctrina.
11.- GHILHAUMETA MAURI
Germana de Pèire. Té dos fills:
12.- JOAN i
13.- ARNAU
14.- EMERSENDA MAURI (Mersendis)
Germana de Pèire i Guilhaumeta. Viu a Beceite, al costat de Morella. La seua filla, Joana, vol denunciar els càtars valencians i ells, creient que és el dimoni, pensen que caldria fer-la desaparéixer.
15.- BERNARD BEFAYT
Gendre d’Emersenda, casat amb Joana. Es llenyater. Va morir aplastat per una roca mentre tallava un arbre.
16.- PEIRE AUTIER
17.- GUILHAUME AUTIER
18.- JAUME AUTIER
No hi ha informació sobre ells.
19 .- RAIMOND ISSAURA DE CASTELLÓ
Vingué de Larnat. Vivia a Castelló de la Plana, anava a Sant Mateu i Morella i en un dels seus viatges arribà a Múrcia.
20.- GUILHAUME DE SANT MATEU
Clergue d’uns trenta anys, moré, ulls blaus, de mitjana estatura, parlava un occità que estava entre el gascó i el llenguadocià, i podia ser de la rodalia de Tolosa. Vivia en una casa sobre la plaça de Sant Mateu, prop de l’església. No volia dir el seu cognom ni d’on era.
Les persones de què parlem sumen un total de 20 càtars valencians, si bé cal aclarir que Arnaud Sicre, si havia segut càtar, cosa possible donat que era fill de Sibilla den Balle, en el moment que el trobem era un penedit delator. Del seu germà Bernard tampoc tenim dades que fóra practicant, així com de l’amic d’ells Raimond Guilhèm. Per la delació de Sicre sabem que Pèire, Guilhèm i Jaume Autier sí que eren càtars practicants, encara que no dóna més dades, com hem assenyalat.
La petja occitana
Documentada la presència d’aquells càtars a les terres del nord, cal dir que la seua petja arriba fins els nostres dies. El cult a Santa Maria Magdalena es diu que es troba sempre en llocs on hi ha hagut càtars, cosa que en el cas de Castelló de la Plana és ben clar.
La presència occitana a les terres valencianes del nord queda encara patent en la toponímia: el riu Belcaire, riu del bell caure; el cognom Casanha/Casanh -existent a les comarques de Castelló i a l’Horta sud- el qual els diccionaris catalans no l’enregistren més que com a cognom, mentre que en occità significa carrasca; Terreras de Sirac, ac afix derivat del celta -accu molt abundant a Occitània; tenim el mateix cas en Masia d’Usac; Alqueria de Rocafull, Sagunt. Nom de família noble de Montpelhièr vinguda amb el rei Jaume I. Etc. Són de l’època del catarisme? dels segles següents? Siga com siga, la qüestió certa és que els càtars valencians guardaren la seua llengua d’origen i amb ella s’expressaven.
La
llengua occitana dels càtars valencians
Els càtars “podien recórrer al llatí, pero quasi sempre usaven la llengua d’Oc.”[12] L’occità era, doncs, la llengua de relació dels bons hòmens i les bones dones de l’església de l’Amor, i els valencians no eren una excepció. Els del Maestrat i els Ports parlaven occità, com es desprén de les aportacions següents.
Aquells darrers càtars resaven encara a Morella una oració en començar el segle XIV que deia que Lucifer s’endugué les ànimes del cel amb engany, en prometre’ls que “Dar-los havia senhoria uns sobre autres, et que n’hi hauria que serian reis e comtes o emperadors, e ab un aucel en pendrian autre e ab una béstia autra”[13].
En boca del monsenyor de Morella veiem expressions com ara: “Tròp de palis”, “A, dels lobasses”[14] que la versió castellana traduïx per “Demasiados bordados” i “¡Ah, malos lobos!
En boca de Pèire Mauri, parlant dels esperits, veiem que s’escapen “esparaucatz”[15] que és traduït per: “asustados”, “espantados”.
El delator diu que després d’un sermó mengen “empastat de peis”[16] , que era un paté de peix que solien menjar els perfectes, i el preferien pel sabor i per la facilitat de poder-lo transportar i conservar. També se’ls preparava bunyols de peix que s’anomenaven “artocreos”. Mot que, com el de càtar, procedix del grec: arto, pa i creos, carn. En el nostre cas, carn de peix. A aquella mescla de pa amb la carn del peix li guardaven el mot en grec.
En una discussió entre monsenyor de Morella i el delator, aquell li crida: “Pec, pec![17] que és traduït per “Idiota, idiota”, que és paraula viva en l’occità actual. En valencià és usat també, només que la labial ha canviat i es diu estar “mec” d’aquell que no té un bon enteniment.
En una altra discussió entre els dos li diu: “Gavet, gavet!”[18] que és traduït per “Cretino, cretino”.
En una ocasió, el delator Sicre va a visitar Emersenda i es fa passar per nebot. Joana, la filla li diu: “Dieus te salv, cosí!”[19]
Es conta que una de les creients, davant l’Inquisidor de Carcassona es fa “l’orca”[20] que és traduït per “se hizo la pobrecita”.
I en l’aspecte culinari trobem finalment, al costat de l’empastat de peis i els artocreos, unes “offas”[21] que són “albóndigas de pescado que se fríen en una sartén”.
En no tindre els documents originals, no sabem si la delació es va fer en occità, com és lògic, però és evident que aquells càtars usaven la llengua occitana en la seua estada a terres valencianes, com era normal. Per què ho feien? Si no volien distingir-se de la resta de la població i, com en el cas de Belibaste, vivien en companyia d’una dona a fi de presentar una conducta normal ¿Com és que parlaven occità? Es que el seu parlar no es distingia del dels valencians fins al punt de ser considerat estrany? Com s’entenien amb la resta dels valencians? Els entendrien si els oferien “empastat de peis”? I si els insultaven dient-los: pec, pec! ? I si els saludaven dient-los: Dieus te salv cosí? S’entendrien? No tenim documentació que assenyale que hi haguera traductors.
Conclusions
L’estudi del catarisme al Regne de Valéncia i la forta importància que pogué tindré en unes terres acabades de reconquistar per al cristianisme és un treball a fer encara. Hui, esperant el dia que comencen a aparéixer les pertinents tesis doctorals, donem a conéixer el fet que al Regne de Valéncia varen vindre moltíssims càtars occitans anònims, pero en tenim 20 que coneixem el nom i distintes dades. A més, aportem documentació interessantíssima des del punt de vista lingüístic que demostra que els càtars valencians continuaven parlant -no s’amagaven de parlar- la seua llengua occitana per Morella i Sant Mateu; també a Castelló de la Plana, Valéncia, Lloc Nou d’En Fenollet? A les comarques de Castelló encara hi ha un fum de noms occitans en la toponímia. Un altre estudi que espera que s’hi dedique algun especialista ben dotat.
Des del punt de vista polític, és remarcable que el batle de Valéncia Berenguer Dalmau casara la seua filla, Berenguera, amb un càtar. Esperem els treballs dels historiadors i altres recercaires que podran aclarir la importància social, política, econòmica, cultural i lingüística dels càtars valencians. I els esperem amb una gran impaciència.
Ai
dich.
NOTES:
1 Racionero, Lluís, Cercamón Barcelona, Avui, 1994, pàg. 111.
2 Citat per Carter Scott a Los cátaros M.E. Editores S.L. 1996, pàg. 166.
3 Duvernoy, Jean La captura del cátaro Belibaste, Barcelona, Muchnik Editores, 1987, pàg. 108.
4 Burns, Robert I. The Crusaders Kingdom of Valencia. Cambridge, Mass., 1977. Traducció espanyola: El Reino de Valencia en el siglo XIII. Valéncia, Ed. Del Cenia al Segura, 1982, vol.I, pàg. 18.
5 Ventura, Jordi, Els heretges catalans, Barcelona, Selecta, 1976, pàg. 54.
6 Ventura, ibid.
7 Ventura, op. cit., p. 55
8 GEC Barcelona, 1973, vol. IV, pàg. 750.
9 El subratllat és meu.
10 Ventura, pàg. 58.
11 Duvernoy, Jean, La captura del cátaro Belibaste, Delación ante el tribunal de la Inquisición en Pamiers, el 21 de octubre de 1321, Barcelona, Muchnik Editores, 1987.
12 Scott, Carter, Los càtaros M. E. Editores S.L., 1996, pàg. 39.
13
Döllinger, Dokumente, Vol. II,
pp. 177-178. Citat per Jordi Ventura. Op.
Cit., p. 71.
14 Duvernoy, La captura, pàg. 43.
15
Duvernoy, pàg. 52.
16
Duvernoy, pàg. 56.
17
Duvernoy, pàg. 57.
18
Duvernoy, pàg. 88.
19
Duvernoy, pàg. 105.
20
Duvernoy, pàg. 120.
21 Duvernoy, pàg. 130.
Lluís Fornés és President del
Cercle de Recerca i Investigació Científica d’Oc
i director de la revista panoccitana Paraula d’Oc