Cappares de la crítica literària?
CARLES HAC MOR

Fa poc, a Vic, al local de l'Associació H, hi va haver un debat, força viu, amb motiu de la presentació de l'antologia de poesia a cura de Manuel Guerrero Sense contemplacions. I, com passa sovint darrerament, hi van sortir aquestes dues qüestions: primera, la pretesa manca d'una crítica literària diguem-ne posada al dia i, segona, la persistència de criteris crítics tronats i sustentats per patums antiquades.

I el gran fet és que aquestes, que antany pontificaven sense aturador, avui, si és que continuen predicant, ho fan al desert; i de crítica literària actualitzada, sí que n'hi ha, sense cappares i amb més o menys encert (depèn des d'on ho mirem en cada cas).

I la podríem exemplificar, la crítica, amb tants de noms que més val no dir-ne cap, llevat del ja esmentat Manuel Guerrero: la sola existència del seu lúcid pròleg-assaig de l'antologia que ha fet ja rebat de sobres això de la suposada present manca de crítica i de la vitalitat de les velles patumotes.

Segons com, però, sembla que l'actual pluralitat de veus crítiques pel que fa concretament a la poesia no satisfà tothom.

Diríeu que a l'ambient hi ha unes certes ganes que, amb arguments postmoderns, algú o alguns bramin i dogmatitzin si fa no fa a l'estil d'aquells clap clars d'antany, que ho feien amb tesis que ja fa molt que van restar atrotinades del tot. Déu nos en guard, que ara ens sortissin uns pares amb pretensions de caps, uns cappares, de la crítica! Va de retro!

Sort que, ben mirat, això és ja no impensable, sinó impossible.
Si hem mort els pares, tot seguit hem d'acabar, d'una vegada per totes, amb el concepte de pare, o de pares, a fi que hi hagi com més punts de vista millor. I, si cal, vinga!, que els crítics s'estossinin els uns als altres, perquè, d'això, tothom en sortiria beneficiat.

Oimés: de crític, ho és tothom. Ho són, evidentment, els qui escriuen articles, textos, pròlegs, llibrets i llibres qualificables de crítica i de teoria sobre poesia, i els qui fan antologies; ho són els poetes amb les seves poètiques i articles i etcètera, i amb la seva poesia; i ho és el lector de poesia; i fins i tot ho són els qui no llegeixen mai poesia, els quals, amb la seva pràctica de no llegidors, així mateix critiquen la poesia.

És a dir, l'especialització i professionalitat d'alguns no han de servir per fer callar ningú. Amb afirmacions així hauria de continuar la democratització (i no pas banalització) de la pràctica de la poesia i dels judicis sobre aquesta. I qui no ho vulgui democratitzar, doncs que hi digui la seva, que alguna bona, o mala, raó segur que deu tenir. La diversitat de corrents poètics i de perspectives sobre les poesies (la idea de poesia, en singular, ja és obsoleta) ha esdevingut un bé. El crític, com a casta, s'ha de dissoldre (és una opinió, discutible, com totes). De moment, els crítics patums ja s'han esfumat, i ja hi ha molta gent que judiquen tots alhora i que no pretenen tenir autoritat o, si més no, no la poden tenir.

Per sort, el concepte d'autoritat -tant lligat al de pare i al de cap- ha quedat desautoritzat. Per tant, si us plau, no demanem opinions autoritzades -que recorda massa el mot autoritàries-, i molestem-nos a escoltar tots els parers, o parem l'orella només als que vulguem triar, o no n'escoltem cap i -per escriure o per llegir- tirem pel dret, que també és una possibilitat engrescadora.

En literatura, com en tot, cadascú raona segons els seus interessos i desinteressos; i això, a més de lògic, és bo per a les poesies, per a les crítiques, per a la cultura -ai, què dic ara!-, per a les cultures. Eliminem els singulars a fi que, paradoxalment, emergeixin els individus.

Diari Avui, 16 d'abril de 2002