fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@oocities.com}

tenor

1. El company Francesc X. Llorca ens fa saber que ha publicat l'article «De tannûr a tenor. La història d'un arabisme valencià» (Randa, 57, pàg. 213-224). En síntesi (copiem un tros de la conclusió):

   L'arribada de la cultura islàmica a terres de la península Ibèrica al segle viii ens aportà un seguit d'elements culturals i materials que han deixat un llegat important en la nostra manera de ser i de parlar. Entre aquests elements hi ha una mena de fornets que es feien servir per a coure el pa a casa, el quals rebien la denominació àrab de tannûr. Les referències lingüístiques de tannûr que es troben a al-Andalus son del segle xi i, una vegada adaptat el terme a la llengua catalana en la forma tenor, arriben fins al segle xvii. A partir del segle xvii, els forns andalusins deixen d'usar-se i els mots tenor, tenoret i tenoreta passen a designar la intensitat calòrica que desprén el caliu de les llars. Aquestes designacions apleguen fins al segle xxi especialment en les persones que han viscut en contextos on la utilització de la llenya per a caldejar la llar s'ha mantingut. Així doncs, la conclusió final és que tenor és un mot històric del valencià i de la llengua catalana i que, per tant, ha d'estar a bon dret en tots els nostres diccionaris amb una entrada del tipus:
   
   

   • tenor
     (de l'àrab tannûr relacionat amb l'arrel acàdia tinuru) 1. Forn de pa islàmic de força calorífica moderada. És de forma troncocònica o cilíndrica amb boca i ull —d'entre 10 a 100 cm d'alçària per 50 o 60 cm de diàmetre— que pot anar construït damunt terra o soterrat. 2. Escalfor tènue i agradosa com la que fa un foc moderat o la brasilada.
   • tenoreta
     Escalfor tènue i agradosa com la que fa un foc moderat o la brasilada.

   Quant a la distribució geogràfica, el mot és conegut de l'Alacantí fins a la Plana Alta.