Pierre Vilar Catalunya dins l’Espanya moderna


Fragment del prefaci

HISTÒRIA I SOCIOLOGIA
DAVANT EL FENOMEN "NACIÓ"

Algunes recerques portades a terme amb l’ajuda dels meus deixebles em van fer veure ben aviat la inquietant hesitació del pensament històric i sociològic davant el problema «nació».

Un estudi crític de l’ús del vocabulari demostra, efectivament, la facilitat amb què es pot fitxar un nombre important d’usos discutibles o manifestament abusius dels mots «nació», «nacional», «nacionalisme», «patriotisme» o «pàtria». «Poble» només serveix per a evitar repeticions o per a encobrir un escrúpol. «Estat», «imperi», són més ben emprats però hom diu rarament com viuen o com moren els grups més espontanis que enclouen. Qui no ha entrevist, sense veure resolts, els problemes del pas de les estructures primitives als quadres romans, de l’aportació de les «nacionalitats ambulants» als fonaments de les divisions feudals, d’aquestes a les «nacionalitats provincials», problemes que Lucien Febvre -una vegada encara retrobem el seu pensament- havia designat així: «Si existís realment una geografia històrica, el problema més important que aquesta disciplina hauria d’afrontar seria sens dubte el que planteja la mateixa existència de les grans nacions modernes.» I bé: «la voluntat de viure plegats» francesa, hom continua fent-la néixer, segons els autors (a vegades segons un mateix autor, i sense que hom sàpiga a quin territori es refereix), amb les Federacions, o amb Joana d’Arc, o a Bouvines, o amb el «patriotisme precís de nació...», deia Camille Jullian referint-se a les Gàl·lies. No ens sorprenguem, doncs, si Ramón Menéndez Pidal identifica l’Espanya del Segle d’Or amb la Hispània de sant Isidor, i Américo Castro «l’imperialisme francès» d’Hugues de Cluny amb el de Napoleó, en una pàgina on evoca el naixement de Portugal sota el títol, d’una insolència intraduïble: A Portugal lo hacen independiente! Al contrari, J. Calmette havia parlat de «sentiment nacional en la Marca Hispànica al segle IX», fórmula que va seduir d’antuvi els historiadors catalans, però de la qual Ramon d’Abadal acaba de demostrar (gairebé no calia) tot l’anacronisme.

Els assaigs per a precisar aquest vocabulari han reeixit a mitges. El 1927, el Centre de Synthèse, havent concebut el bell projecte d’unificar la terminologia històrica, havia posat en el seu programa les paraules «nacionalitat» i «nació». La comunicació d’A. D. Toledano, presentada en aquesta ocasió, permet de seguir bé «la vida de la paraula», «la vida de la idea», però només en el vocabulari savi. Les conclusions històriques són vacil·lants. «La nació», «solidaritat plenament conscient», ens diuen, no pot aparèixer «sinó entre els nobles més evolucionats». Però, què vol dir «evolucionat»? Què vol dir «poble»? Quan A. D. Toledano afirma, a propòsit de l’Europa occidental que «és vers la fi del segle XV que aquests pobles van prendre una consciència ben clara que formaven una nació», no sembla admetre que en formaven una abans de tenir-ne «plena consciència»? La noció de «nacions en estat virtual, en formes d’organització social i política anteriors» (anteriors a què?) ens torna al problema dels fonaments llunyans de la «nacionalitat», i a les condicions d’estructura que implica l’aparició d’una «consciència plena». La distinció és útil. Però, qui s’ha preocupat de conformar-s’hi?

La discussió internacional, al Congrés d’Oslo, el 1929, sobre el tema «la nacionalitat i la història», ha descobert sobretot, per confessió pròpia dels participants, «un teixit de malentesos» entre historiadors. M. Walek-Czernicki, encarregat d’estudiar els agrupaments de l’antiguitat, assenyalà, contra la major part de les tesis admeses, els imperis orientals (Egipte, Babilònia) com a tipus perfectes de «nacionalitats cristal·litzades en nacions-Estats», refusà el caràcter nacional tant a la Kulturnation, com a la polis hel·lènica, qualificà el món romà d’«antinacional», cosa que és evident per a l’imperi, però que no sabria fer-nos oblidar l’origen romà de tota ideologia sàvia de la pàtria.

Davant la mateixa assemblea, M. Handelsmann, encarregat de la comunicació sobre l’Edat mitjana, plantejà el problema en aquests termes: «Es tracta de saber quina era la funció de la consciència nacional, del sentiment nacional, de la solidaritat nacional, abraçant tota una societat, dins tota l’extensió de l’Estat futur al qual pertanyerà.»

Per l’expressió que nosaltres hem subratllat, el problema ha estat desviat, o considerat resolt. La gestió és típica dels historiadors «nacionalitaris». La retrobem en la historiografia catalana de la Renaixença. Però, en la mesura en què el nostre treball és un estudi de grup, és justament el sofisma que voldríem evitar. A més, una altra frase de la mateixa comunicació -«Els Estats o països, i per tant, nacions respectives, no porten sinó els noms de llurs províncies principals»- bastaria per a provar que aquesta enquesta internacional ha posat en evidència la confusió terminològica més que no pas ens n’ha deslliurat.

Tot això és molt vell. Però, què és el que hom ha fet després? Vull dir en el domini de la sistematització, de la història compa- rada. Perquè els historiadors particulars no falten: el que falta és una problemàtica clara.

Fins al 1930, i sota la influència del segle XIX i del tractat de Versalles, els historiadors, després d’haver orientat la reflexió vers el problema dels «moviments nacionals», s’han interessat cada vegada més pel «nacionalisme»; han funcionat grups d’estudis in the making of citizens a Chicago i a la Universitat de Colúmbia, entorn de C. Carlton Hayes i Ch-E. Mirriam; després de la guerra, la Idea of Nationalism de H. Kohn (1944) i la Geschichte des Nationalismus in Europa d’E. Lemberg (1952), han esbossat síntesis. Però, en tots aquests treballs, els termes «nació» i «naciona- lisme» ens han semblat massa separats, mentre que hom confonia massa ideologia, sentiment i «acció psicològica»: H. Kohn, que remunta molt enllà de la història, s’estén llargament sobre el «no-nacionalisme» de Dant i el «nacionalisme» de Maquiavel, però no diu res de Florència, ni d’Itàlia. Per a èpoques més pròximes C. Carlton Hayes dóna per a 1930 un quadre de l’educació xovinista a França vàlida per a 1913, oblidant que el treball de l’historiador és de «datar amb exactituds». Lemberg cita vint vegades Maurras, però deixa ignorar els formidables canvis en les relacions entre consciència de classe i consciència nacional que han tingut lloc a França, abans, durant i després de la darrera guerra. La imbricació entre conflictes internacionals i guerra civil universal li sembla, és veritat, presagiar una «decadència del nacionalisme» però no fa esment ni d’Àfrica, ni d’Àsia. Al contrari, Ernesto Sestan, en Stato e nazione nell’alto medioevo, després d’haver plantejat remarcablement el problema en tota la seva amplitud, es veu obligat a constatar que per als temps llunyans com l’alta Edat mitjana, aconseguim uns noms, unes estructures polítiques, excepcionalment uns textos, però pràcticament ma psicologies. I precisament l’estudi del fet «nació» es alhora l’estudi d’una psicologia i el d’una estructura. En llurs relacions movents, i remuntant tan enllà com la documentació permet de reconstituir-les.

Per aquest fet mateix, la sociologia no podria copsar el fet «nació» sinó a través de la història. Si un manual francès de sociologia política, aparegut l’any 1950, passa, en l’estudi de la nació, entre la pàgina 175 i la pàgina 176, del potlatch al discurs de Renan Qu’est-ce qu’une nation? no és pas culpa del sociòleg: és culpa dels historiadors que no han omplert el buit.

Això no obstant, si la sociologia contemporània disposava d’un mètode original d’estudi en aquest camp, l’historiador no tindria el dret de negligir-lo. És possible que un determinat test, un determinat procediment estadístic, una determinada experiència psicològica, imaginada pel sociòleg, ofereixi útils suggeriments per al maneig de les fonts, bé que la major part d’aquests procediments (enquestes orals, sociogrames) siguin poc utilitzables en el passat, i que els grups més rebels o llur utilització, fins en sociologia, siguin justament els «pobles», les «nacionalitats», les «nacions». L’anàlisi fenomenològica de l’estranger, la psicoanàlisi del «patriota», potser no són inútils a aquells qui vulguin interrogar els textos, però no ens poden explicar per què, en tal dia, a tal lloc, la consciència de grup s’esborra o s’exalta, s’acontenta amb signes vagues de la comunitat, o n’exigeix la sobirania, l’afirmació política a vegades amb les armes a la mà. La capacitat d’acció col·lectiva és, per a l’historiador, el millor «test», el millor «sociodrama». I, per la seva exigència cronològica, la història assoleix, millor que no la sociologia, els criteris d’origen, de formació.

També la sociologia moderna és, encara més que no la història, tímida i fugissera davant el fet «nació».

G. Gurvitch, que dóna de pas indicacions d’un alt interès quan distingeix els «nosaltres», les «masses», les «comunions», les «comunitats», els grups «actius», els grups «passius», també parla de les «minories nacionals» (gairebé exclusivament pensades com a minories «lingüístiques»), però en la seva classificació de grups, busco en va la nació. És veritat que per sobre dels grups regna una «societat global», acceptada per «les classes al poder», mentre que «les classes socials ascendents» són rebels a la seva penetració, així com les classes «allunyades del poder». Havia pensat, el 1950, tot llegint La vocation de la sociologie, que aquesta «societat global», era la nació, í que la dialèctica de les classes en relació amb la comunitat nacional, així esbossada per Georges Gurvitch, retrobava la teoria històrica de Halvdan Koht, si no la teoria marxista de la nació. Però, en el seu Traité de sociologie, el 1958, G. Gurvitch dóna el quadre de les «societats globals»: es tracta de formes d’Estat que van des de les «teocràcies carismàtiques» a la «societat planificada». El refús de la societat global per tal o tal classe social seria, doncs, un refús polític, no pas un refús nacional. I el fet «nació» sembla pràcticament oblidat en el conjunt de la classificació sociològica.

I el mateix passa, remarquem-ho, en una altra sociologia classificadora, encara més plena de distincions subtils. En tot el System der allgemeinen Soziologie, de Von Wiese, només el Volk mereix un desenvolupament força llarg; la «nació» només és anomenada dues vegades, sense cap comentari, com a «sobreeiximent» (Übergang) del Volk. És reconèixer alhora l’existència de realitats llunyanes, i com vegetatives, i que aquestes realitats poden ésser «ultrapassades» en un estadi superior.

La sociologia de Von Gottl Ottlilienfeld, vers el mateix temps (1933), inspirava una obra que m’ha interessat per la seva analogia amb el propòsit d’aquesta obra: Nationalitätfrage und Wirtschaftsleben; el seu autor, M. Weitzdörfer, confessava la seca intenció d’estudiar la influència de les estructures econòmiques sobre el problema de la minoria alemanya dels sudets; però no he trobat sinó febles relacions entre les consideracions sociològiques abstractes de la introducció, les orientacions polítiques de la conclusió, i l’honesta exposició de «geografia econòmica i humana» del cos del volum. És que, en la realitat, les relacions entre una estructura econòmica i un sentiment de grup no poden ésser aclarides per una observació estàtica; aquests s’han anat constituint històricament.

Hom podria dir el mateix de la noció sociològica dita «personalitat de base», iniciada per Kardiner, que, tanmateix, n’ha proclamat la «historicitat». Podia ésser útil a l’anàlisi del sentiment de «nosaltres» davant l’estranger i al d’una certa especificat caracterial dels diversos grups nacionals. Malauradament, les «enquestes empíriques» dirigides o inspirades per Kardiner versen sobre els comanxes, els marquisens, els tanales, o sobre els habitants d’un poble del Middle West, o sobre l’home «occidental». I, en la bibliografia aportada per Mikel Dufrenne sobre «la personalitat de base» hom no troba, sobre les psicologies nacionals del món contemporani, sinó un article de deu pàgines sobre «l’alemany antinazi,>... La sociologia fuig davant els fets històricament determinants. En un sentit, l’aspecte nacional de la «personalitat de base», ha estat definit millor per Américo Castro. Per a ell, «ésser espanyol» és una vividura, una actitud vital. La fa remuntar a la simbiosi original entre islam, judaisme i cristianisme. La tesi és discutible, i, bé que sostinguda brillantment, és molt mal fonamentada. Almenys, el problema és ben plantejat: per què hom és «espanyol»? Des de quan? Què significa això?

Decebut per les respostes donades correntment, per la història i per la sociologia, a problemes d’aquest ordre, el nostre grup d’estudis intentà de fer unes enquestes més constructives, orientades en diversos sentits:

a) Una col·lecció abundant, estrictament cronològica i internacional, de textos que testimoniïn sobre el vocabulari dels grups (noms propis i noms comuns) que hauria d’ésser represa: lleugerament esbossada, es demostra reveladora dels esdeveniments i les conjuntures que fan néixer aquest vocabulari i el modifiquen; però caldria, per a ampliar-lo, l’ajuda de nombrosos lingüistes.

b) La utilització comparativa de les monografies demostra que els grans textos literaris i polítics, i la història de les grans nacions constituïdes Estats, si bé han atret, amb preferència, l’atenció dels historiadors del fenomen «nació», constitueixen en realitat els casos d’interpretació més difícils. Més que dels reeiximents monolítics i dels pensadors originals, hem d’aprendre dels casos limitats dels casos aberrants, dels textos banals, però múltiples, de les nacions mortes i d’altres que a penes neixen; el resum, de les experiències i de les contraexperiències, que són les precocitats, les excepcions, els retards, els esborraments. Episodis concrets com les revoltes catalanes de 1640 o 1705, monografies provincials com les de Lucien Febvre sobre el Franc Comtat o la de Lejeune sobre el País de Lieja (Naissance d’une patrie), enquestes contemporànies sobre Egipte, el Marroc, l’Índia, la Xina, Indonèsia, Algèria, aclareixen més la gènesi, la conservació, les davallades i les renaixences de les estructures i de les psicologies nacionals, que un «naixement de França» als temps obscurs de les invasions, o una explicació política de més de «la unitat italiana».

c) Sobre les relacions entre unitats econòmiques i unitats nacionals, valia la pena de reprendre, en canvi, alguns grans problemes. Sobtats de la identificació brutal que certs textos espanyols del segle XIX establien entre «treball nacional» i «interès nacional», i especialment, entre «proteccionisme» i «pàtria», hem buscat i trobat immediatament les equivalències, no solament en els grans textos, sinó també en els ecos secundaris, en els «textos-sèrie», fornits per la història del Zollverein. Així, entre la negació de Renan i la caricatura de Fallersleben, hi ha lloc, a les antípodes de l’economisme pur, per a la molt àgil fórmula marxista: «el mercat és la primera escola on la burgesia aprèn el nacionalisme.»

Ara: unes relacions semblants, tan complexes i no menys sòlides, expliquen l’episodi més reculat on reeixiren a constituir els tres grans Estats-nacions de la història europea moderna: Espanya, Anglaterra, França. Em vull referir al mercantilisme. Heckscher ha negligit Espanya, que és potser el cas més significatiu, tant per la davallada final, com pel començament fulminant del segle XV. També Heckscher no ha escapat a l’habitud de definir el mercantilisme anglès i francès pels administradors i els polítics, cosa que permet de reduir-lo al simple interès del «príncep»; però quan hom evoca les instàncies corporatives, col·lectives, les veus dels mercaders, dels negociants -grans economistes a vegades, com Cantillon- la perspectiva es modifica. Hom veu aleshores afermar-se, no pas un personal administratiu, sinó una classe dirigent, i, per això mateix, tant com un «Estat», una «nació». Certament, no és pas forçós que les fórmules més fortes sorgeixin de les experiències més reeixides. Administradors i teòrics afirmen, a vegades, tant més violentament, i somien tant més, com menys forces sentin sota d’ells. Von Hörnigk, mercantilista austríac, és qui resumeix en el títol del seu tractat la identificació més curiosa entre mercantilisme i nacionalisme: Österreich über alles, wann es nur will.

Una altra veritat es desprèn de l’examen del mercantilisme. La realitat monetària és la més forta entre les dades i els mitjans oferts als mercantilistes pràctics, homes d’Estat i teoritzants. Més que la reglamentació o la protecció, simbolitza la unitat i interessa l’economia del grup. La unificació monetària francesa acaba més o menys pel temps de l’ordenança de Villers-Cotterets. L’autonomia monetària dels antics reialmes aragonesos marca la divisió més profunda dins la unitat espanyola: aïlla Castella sotmetent-la, pràcticament sola, als efectes de la inflació del billó; i Catalunya, abans del 1640, podrà iniciar una renaixença i restablir pels seus propis mitjans una estabilitat monetària, al mateix moment en què Espanya decau.

d) La definició i la classificació de les fonts, en matèria de sociologia històrica de la nació, ens ha semblat també objecte de meditació útil. Tota bibliografia d’aquest tema haurà de distingir entre estudis històrico-sociològics objectius i publicacions obertament inspirades per un corrent ideològic i sentimental. D’una banda, els «estudis»; de l’altra, les «fonts,>. D’una banda, la confiança en el savi; de l’altra, la crítica del partidari.

Però, la distinció és tan clara? Si nosaltres classificàvem cronològicament «fonts» i «estudis», ens adonaríem tot seguit que uns i altres s’agrupen al voltant de dates crítiques. Pocs d’aquests estudis s’alliberen de la desconfiança d’haver estat «obres de cir- constància». Fustel, Renan, Jullian, Hauser, Aulard, Meillet, Marcel Mauss han parlat de «nació» en una França ferida, en lluita, després triomfant. Això, és indiferent? Lejeune ha reconstruït durant la seva captivitat la «pàtria liegesa» (després critica el seu mestre Pirenne en nom d’Europa). Kohn no ha escapat a l’atmosfera americana del 1943, ni Lemberg a l’atmosfera alemanya del 1950. I si els treballs de congrés estan més deslligats dels esdeveniments, hem vist com autors polonesos, davant l’Edat mitjana o l’antiga, cedeixen sempre a llur inclinació nacionalitària.

La reflexió d’una nació sobre ella mateixa, en tot cas, és signe de desgràcia, de perill, d’opressió, d’amenaça pesant sobre el grup. La passió de meditació d’Espanya sobre ella mateixa, després de 1600, després de 1898, després de 1939, recorda la gran història d’una consciència desgraciada. I, què sabríem nosaltres del passat dels grups sense les polèmiques d’aquests conflictes, d’aquestes «renaixences», capaces, certament, de deformar el passat, però també de sacsejar molt útilment les versions històriques oficials? La historiografia avança, com la història, per negació i afirmació.

Haurem de concloure que no hi ha, en el domini que ens ocupa, cap «tesi» sàvia que no hagi d’ésser sotmesa a la crítica de les fonts, mentre que un determinat tret històric perfectament «objectiu» pot fer-se palès d’una literatura eminentment «subjectiva». Així per al nostre «fet català», l’honesta tesi de dret de M. Lesaffre, orientada al començament sobre temes maurrasians i felibrencs, constata sense interpretar, mentre que l’adepte catalanista Prat de la Riba és un veritable teòric del pas del regionalisme al nacionalisme. Ara: no hi ha cap bibliografia sobre els moviments autonomistes que s’oblidi de Lesaffre. Però, quantes obres sobre la «nació» s’han preocupat de Prat de la Riba? La teoria més significativa és la que surt de l’acció.

e) L’estudi dels agrupaments cronològics significatius pot, doncs, ésser considerat com a essencial. La història ideològica dels fets nacionals no pot negligir la florida de temes emparentats que envaeixen bruscament la literatura econòmica, política, filosòfica i n’assenyalen unes inquietuds comunes.

Constatarem, per exemple, entre 1680 i 1710, una vel·leïtat de renaixença, a Catalunya, que s’exterioritza alhora per fets, per textos, per iniciatives materials í per tota una gamma de matisos de patriotisme, molt instructiva per a les relacions entre grup català i grup espanyol; tanmateix, és l’època de la «crisi de la consciència europea», època en la qual hom podria seguir, sota aspectes ben diversos, a Anglaterra i a França, les crisis de l’estructura interna les descobertes intel·lectuals (particularment en el domini econòmic). Això donaria lloc a meditacions molt importants sobre les relacions entre l’Estat i els ciutadans, entre el príncep i el seu poble i sobre la noció mateixa de «patriotisme».

Un altre exemple d’aquestes cristal·litzacions pot ésser observat al llarg de la vetlla d’armes 1904-1913: la teoria catalana de Prat de la Riba, que hem evocat, data de 1906; tot i que conté, d’altra banda, unes referències precises a l’imperialisme de Theodore Roosevelt i de Chamberlain, cal, però, també situar-la dins un conjunt d’obres i en una atmosfera espiritual en la qual el grup «nació» -a vegades el «grup» tot sol- està sotmès ací a la mistificació allà a l’anàlisi històrica. A França, Lemberg no veu aleshores sinó el «nacionalisme integral», Barrès i Maurras; s’oblida de Péguy, Jaurès, Durkheim, per als quals la societat deïficada es concreta en la realitat, car és l’època en què l’escola pública francesa instal·la un veritable culte a la pàtria; una petita burgesia, desviada pel buit religiós ressentit de sobte, crea el tema difús de la deïficació del grup; el 1907, la vie unanime de Jules Romains és un curiós eco dels «buscadors de Déu» russos, Bodgànov i Lunatxarski, la desviació dels quals Lenin denunciarà el 1909. A Alemanya, el 1907, Meinecke precisa, en Weltbürgertum und Nationalstaat, els termes Staatsnation i Kulturnation; el 1912, la Deutsche Gesellschaft für Soziologie consagra a la nació les seves jornades d’estudi, on Weber i Tönnies exposen, ocasionalment, indicacions menys desenfocades que en llurs primeres obres. Però també és el moment en què la universitat alemanya, que havia menyspreat Tönnies des de feia temps, descobreix les virtuts de l’oposició Gemeinschaft-Gesellschaft. Arreu es deixa sentir una mica el pas del racionalisme burgès al misticisme sociològic. Hom hi descobriria fàcilment alguns gèrmens dels futurs feixismes.

Per altra banda, en el curs dels mateixos anys, a Viena i en el món balcano-eslau, la controvèrsia entorn del Bund jueu divideix la socialdemocràcia. Enfront de Bauer, Stalin dóna, el 1913, la conclusió d’una elaboració teòrica que ell havia esbossat el 1904, a vint-i-cinc anys. Com que es tracta del fonament teòric de l’edificació de l’U.R.S.S. i dels nacionalismes revolucionaris mundials cal situar bé en el decenni que precedeix immediatament la primera guerra mundial, l’episodi central que hauria d’aclarir tot estudi històrico-sociològic del concepte «nació» al segle XX.

f) La teoria marxista de la nació mereix, d’altra banda, d’ésser examinada no solament pel seu paper, immens després del 1917, sinó per ella mateixa, perquè és una teoria històrica del fet «nació», que no coneix, com acabem de veure, cap equivalent. Ja no és possible, després de la tesi de S. Trank Bloom (Colúmbia 1941), de repetir, com s’havia fet sovint, que Marx i Engels havien «negat» la nació, tot mostrant-se, a l’ocasió, alemanys nacionalistes. Bloom ha escollit una col·lecció de textos que precisen, segons Marx i Engels, la part essencial de les posicions sistematitzades més tard per Lenin i sobretot per Stalin:

«La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultura.»

«La nació és una categoria històrica, i és una categoria històrica d’una època determinada, la del capitalisme ascendent.»

«La qüestió nacional, a les diferents èpoques, serveix interessos diversos, pren matisos diversos, en funció de la classe que els posa i del moment en què els posa.»

La dificultat, en la combinació de les tres fórmules, és de lligar una «formidable estabilitat», definint la permanència, sobre un cert territori, de solidaritats materials, de fets lingüístics, de semblances psicològiques, a la noció de «categoria històrica» recent, lligada a la sola pujada del capitalisme.

És la tercera fórmula la que ens dóna per l’estabilitat llunyana del grup, i per la consciència de comunitat, més o menys clara, que ella suposa, un marc i un instrument successivament utilitzats per diverses classes socials per assentar una dominació política efestia, o, si més no, per reclamar-la.

Però, ben entès, la teoria marxista de la nació es pregunta sobretot sobre el present i sobre el futur, sobre el rellevament de la burgesia pel proletariat en l’exigència de la direcció dels grups. Molt independentment d’aquesta preocupació -però no, sens dubte, d’aquesta línia de pensament- l’historiador noruec Halvdan Koht no ha cessat de sostenir, entre 1910 i 1950, per a un passat més llunyà i amb textos a la mà, recolzant-se en particular sobre la història de l’edat mitjana escandinava, que «l’ascensió successiva de les classes socials és un dels factors més importants en la formació d’una societat nacional».

Sota aquesta forma alhora general, flexible i prudent, veurem que les hipòtesis de treball més eficaces, al llarg del nostre assaig sobre les relacions entre grup català i grup espanyol, ens seran donades per aquesta noció: la relació dialèctica entre el relleva- ment de les classes socials, les unes per les altres, en el voler polític, i, d’altra part, la formació de grups amb forta consciència de comunitat. Aquesta formació, essent històrica, és alhora progressiva i condicionada. L’agrupament no és pas «etern». I, en l’accés a les formes polítiques modernes, pot reeixir, fracassar, desaparèixer, renéixer. Això depèn de les condicions internes i externes del seu desenvolupament. El problema dels agrupaments no pot ésser separat del problema dels creixements.

g) Una revisió retrospectiva, seguint aquesta anàlisi simultània, ens ha semblat l’única manera de plantejar bé, cronològicament, les condicions d’una recerca eficaç. Consisteix a anar del conegut al desconegut, del present al passat, d’avui a ahir i a abans-d’ahir, notant les dates d’aparició dels mots, de les nocions i de les actituds.

D’antuvi he donat l’exemple d’un assaig semblant en una exposició preparatòria.

Partint de fets directament observats -una consciència de grup traduïda, políticament, almenys, en exigència d’autonomia, í potser de sobirania- i remuntant a través dels segles XX i XIX he buscat els talis cronològics que evidencien una exigència semblant, aquells on aquesta exigència no existeix o s’expressa menys, aquells on la consciència de grup es manifesta d’una altra manera, aquells on aquesta consciència mateixa sembla esborrada.

Cada etapa així reconstituïda correspon a un cert estadi de desenvolupament de les forces materials i espirituals de la regió, i aquest estadi implica, al seu torn, un cert tipus de relacions entre classes dirigents de Catalunya i personal polític de Madrid armadura de l’Estat espanyol.

Aquests antecedents relativament pròxims del «problema català» contemporani suggereixen d’aplicar aquest mètode d’observació als fonaments més antics de la comunitat catalana, des de les revoltes del segle XVII fins a l’apagament del XVI i als orígens de la potència política medieval.

De mica en mica, aquesta revisió retrospectiva plantejarà les hipòtesis fonamentals que l’obra, tot reprenent el problema en un ordre lògic i cronològic, haurà de verificar.