Encara no ho enteneia. Ja portava dos anys a la presó i li quedava poc, molt poc per sortir. I no, no ho entenia. Les presons del nord d'Africa són dures, poc menjar, molt fred, humitat i molta calor. Però el pitjor és estar lluny de la familia. La dona se n'havia sortit prou bé amb les quatre criatures, gràcies a l'ajuda dels parents i dels veins. Sort que havien decidit tenir poca canalla. A l' entrar a la presó ella s'havia posat a treballar en una fàbrica. Es passava onze hores al dia asseguda al peu d'una pila enorme de plastics vells que feien molta pudor, sota el sol, entre el vent, patint fred, humitat i calor. La seva feia consistia a separar manualment les restes de paper i cinta adhesiva. Els alemanys devien ser un poble molt esplèndid ja que a l'amo no li cobraven res per tant de plàstic. Aquell material, una vegada net, servia per fabricar tuberies que s'utilitzaven per regar els camps i portar aigua a les cases, per donar vida. Tot gràcies als esforços de la seva dona i a la generositat dels alemanys. No en coneixia cap, pero devien ser un gran poble. No pensava el mateix dels espanyols.
|
Un dels dies més feliços de la seva vida va ser quan va aprovar el breu curs de policia. Gràcies a un cosí seu va poder entrar a l'escola, i al cap de dues setmanes ja va començar a fer el servei. La primera vegada li va resultar difícil. Però la gent del país ja hi estava acostumada, ho enteneia i resignada, ho trobava un fet normal. El jove conductor anava a una velocitat excessiva per la carretera que travessava el petit poble de Belli. Encara que semblava que fos una persona de pocs recursos, li va pagar la propina sense cap problema. Sabia que podia perdre el carnet de conduir i això segurament seria un gran inconvenient per a ell. |
|
Desde llavors cobrava unes dues propines per dia. No feia pagar a tothom que parava, només als conductors que portaven cotxes grossos. A més a més els seus caps li havien prohibit demanar propines a les dones i als estrangers europeus. Sabia que altres policies no tenien tants miraments, però treballant d'aquesta manera ja en tenia prou per tirar endavant la seva familia. Ell, sempre, sempre, havia estat honrat amb els seus superiors. Tal i com estava pactat en donava la meitat al seu sergent. Aquest en tenia que donar una altra parrt al tinent. I potser el cap del tinent també en treia alguna cosa. Tot plegat sembla un bon sistema, el sou de policia es molt baix i les propines permeten viure dignament a tot el cos. Sense riqueses. El que vulgui fer-se ric que es jugui la vida i vagi a treballar a Europa, que no es faci policia.
|
Portava poc més de tres anys de servei quan va parar l'espanyol. No semblava estranger, ulls, pell i cabell foscos. Anava acompanyat d'un home del país. No es va adonar que era estranger fins que va veure que no parlava gens d'árab i es treia de la butxca de la camisa un passaport de color morat. Pero llavors ja era massa tard. Els va deixar anar senser tornar a insistir en la propina, ni tan sols sense posar la multa. Però ja era massa tard. Aquella mateixa nit el varen agafar. Cinc costelles trencades. Un curt judici. La seva fotografia al diari i la presó. I així fins avui. |
No havia vist més a l'espanyol. Va suposar que ell va ser el culpable de tot. Un estranger que no coneixia com funcionava el país l' havia denunciat. I els seus caps l'havien castigat per donar exemple a ningú. Culpant-lo d'uns delictes que tots els policies cometien i dels cuals els caps també s'en beneficiaven. Tots s'en beneficiaven. L'espanyol en devia estar ben satisfet. El govern del país sempre havia volgut estar bé amb els europeus. Però no entenia com els europeus, aquell espanyol, podien estar contents de que ell estés a la presó. Mentrestant els seus companys, per necessitat, per tirar endavant, per viure, segueixen demanant propines a la carretera. La seva dona continua treballant a la fabrica entre les males olors. Ell segueix tancat a la presó...
