El món actual el podem definir com un sistema interdepenent de països interelacionats per una competència política i econòmica en constant evolució: un context global en constant canvi.

Ja des del segle XV l’expansió comercial i econòmica vinculada als descobriments i l’intercanvi de noves idees i tecnologies que es produeix després va suposar un primer pas cap a un món global.

A partir del segle XVII, el món funciona gairebé com un únic tot lligat per la lògica del sistema capitalista.

Ara bé, en aquest procés, alguns països amb uns recursos determinats, sistemes culturals i socials propis, etc. varen seguir altres ritmes, fins i tot es resistiren a la incorporació.

El resultat és una relació jeràrquica entre llocs i regions del planeta que s’ha resumit dient que hi ha zones centrals i zones perifèriques.

Les zones centrals, que també es diuen països desenvolupats o del Nord, tot i que alguns casos com Austràlia o Sudàfrica es troben al sud, són les que:

- controlen el comerç i la tecnologia

- mantenen nivells de productivitat molt alts

- són economies diversificades

- disposen d’uns ingressos per càpita elevats

L’èxit d’aquests països s’ha degut al domini i explotació que han tingut de les altres regions: diferents formes de conquesta, colonialisme, imperialisme i finalment formes de dependència financera, cultural, comercial i tecnològica.

Els països perifèrics, o del sud o tercer món, són els que:

- mantenen economies molt especialitzades

- poc complexes

- amb baixos nivells de productivitat, especialment perquè

- tenen poca tecnologia o aquesta és obsoleta

- les seves relacions comercials amb l’exterior són dependents i desavantatjoses.

També es parla de països o zones semiperifèrics: les zones que són capaces d’explotar altres països però que a la vegada són dominades per altres zones centrals.

A la dècada dels 70, molts dels territoris colonitzats arriben a la independència econòmica i es plantegen la necessitat de ser independents també des del punt de vista econòmic. Per fer-ho, creuen que han de modernitzar els seus països i industrialitzar-se. A partir d’aquí, el sistema econòmic mundial avança més ràpidament cap a formes de major integració i interdependència.

Això va fer que canviessin algunes formes i mètodes de relació, però les relacions de colonialisme varen seguir existint. A això se li ha dit neocolonialisme: en definitiva és l’esforç fet pels països rics per ampliar la influència sobre les noves administracions estatals, ara no per les formes de dependència política sinó per acords comercials, contractes financers, convenis i sempre mantenint el domini cultural, lingüístic, educatiu, polític, etc.

Les empreses transnacionals han instal·lat sucursals en aquests nous països industrialitzats per produir les mateixes mercaderies que fan en els països centrals. També han constituït noves empreses a través de la captació del capital i del mercat local. En alguns casos s’han creat noves empreses per aprofitar les millors condicions (sobretot de salaris i matèries primeres) dels països perifèrics i dedicar la seva producció exclusivament a l’exportació.

En alguns casos, aquestes empreses transnacionals mouen més recursos que els pressupostos dels països on s’instal·len. De manera que tenen molt poder de control sobre les economies i les polítiques locals. Des d’aquest punt de vista, són capaces de condicionar la política i la societat locals, no només l’economia.

Han estat aquestes companyies, però no només elles, les que han contribuït d’una manera més important a què a les darreres dècades del segle XX se’ls hagi donat el nom de globalització: la plena integració de les economies dels diferents estats en un únic sistema mundial i una major interdependència de gairebé totes les regions i llocs del món.

Hi ha intervingut també:

- la consolidació d’agències i institucions internacionals

- l’aparició de xarxes universals de comunicació

- la progressiva estandarització de sistemes, valors i lleis.

- un factor molt important ha estat la homogenització que han suposat els mitjans de comunicació quant als valors ètics i socials, de manera que s’han homogenitzat pautes de comportament i consum, s’han difós unes mateixes preocupacions (el medi ambient, els drets humans), etc.

Tot això no s’identifica amb un país, i sí amb tots. En altres casos, són fets virtuals.

En definitiva, hem canviat d’escala i vivim en el que se n’ha dit una aldea global.

Entre els factors que han ajudat a la globalització hi ha hagut les noves innovacions tecnològiques en el camp del transport (el sistema de contenidors que és el mateix a tot el món, els nous avions de càrrega, els preus dels transports aeris, etc.) i les comunicacions (telèfon, fax, internet, etc.) . Els nous valors s’han pogut desenvolupar al mateix temps que creixien aquestes xarxes de comunicacions.

La globalització ha estat, doncs, la integració mundial dels mercats i de les pautes de consum. A tot el planeta és dóna per descomptat que cal ser materialistes: el diner és el més important, la propietat és un símbol de prestigi, algunes preferències particulars o locals s’han convertit en universals (sant Valentí, Healowin, el mejar ràpid, el Nadal), es banalitza i comercialitza tradicions i singularitats culturals.

El cine i la televisió, que funcionen a nivell global han ajudat a transmetre aquests valors i a fer-los acceptar per tothom. Des d’aquest punt de vista s’han convertit en un instrument bàsic de l’imperialisme lingüístic i cultural.

Però potser el que més ha contribuït a la globalització ha estat la nova divisió internacional del treball: la descentralització i desconcentració de processos productius cap a països perifèrics ha implicat la recerca de baixos costos i especialment salaris menors.

El sector que més s’ha globalitzat ha estat el terciari, especialment el que es dedica a oferir serveis a les empreses. El cas més clar és el del sistema financer: avui dia ens movem en un únic sistema financer mundial. Els bancs han estat importants perquè s’han globalitzat, però també perquè han hagut de finançar la globalització de les altres empreses.

El resultat de tot plegat ha estat un món integrat pràcticament del tot en uns únics ritmes dictats pel capitalisme. D’altra banda, s’ha produït una important polarització entre els països centrals i els perifèrics. Des de 1960 la distància entre uns i altres s’ha anat incrementant.

A això hi ha contribuït l’enfonsament els anys 90 del bloc socialista. Ara Japó, Europa occidental i els Estat Units-Canadà són el centre, i la resta més o menys perifèria o semiperifèria. Ara bé, dins de cada bloc hi ha grans disparitats entre rics i pobres.